Últimament, amb el «bum» que hem patit per les xarxes socials i, per tant, de les estimades però criticades influencers, la necessitat o desig de possar-se o no maquillatge i el perquè s’ha posat en primera línia de batalla.
Amb dos fronts, un que critica qualsevol forma o ús del maquillatge per l’enaltiment d’un jo fals, per una imatge que no existix o una bellessa fora del natural; i l’altre, que està a favor d’aixó, usant-ho com una arma per a sentir-nos millor(a vegades criticada) o simplement per a divertir-nos, alegant-ho com un art, usant el nostre rostre com a llenç.
El problema no està molt clar però pot ser que siga per la raó per la qual ho uilitzem.
Com he anomenat abans, hi ha diverses raons.
Una, per a sentir-nos millor. Molt criticada, perquè segons moltes persones estem tapant algo que simplement hauríem d’acceptar o voler, per molt que ens coste, perque ens sentirem millor acceptant-lo que camuflant-lo, donant una imatge que no és real, no es sa perque els nostres «models a seguir» ens donen falses expectatives de la realitat, que no tot són rostres nets i perfects, també hi ha acne, rojors i x característiques que no haurien ser canviades perquè sí.
Però i, si l’has intentat acceptar però no pots o estàs més còmoda així?
I si et veus més guapa i punt?
I si et dóna tot igual i ho fas perquè et divertixes i t’encanta comprar i vore maquillatge, aprenent i aprenent, lluint el teu art cada dia, sense necessitat de ser per moda o per una altra cosa?
I si les que ens maquillem comencem a respectar la decisió de no fer-ho i viceversa?
Perquè no fem res de mal a ningú per això.
Judith M.