La donació d’òrgans és un tema delicat, bastant de fet, i que no tot el món coneix ben bé, pel que veig apropiat començar explicant-lo un poquet.
La donació d’òrgans consisteix en l’extracció d’aquestos del cos del donant, per a més tard ser estudiats per científics o, el que és més comú, trasplantar-los a pacients que els necessiten. Fins ací està clar; passem ara a les conseqüències d’açò.
Els principals avantatges són fàcils d’endevinar. I és que, amb la donació i el trasplantament, es pot tant 
salvar vides en perill com curar malalties dels pacients. Siga un o siga l’altre, ambdós deriven en un tercer pro, el de millorar la qualitat de vida de qui rep els òrgans.
No obstant, també existeixen inconvenients. Els més perillosos, possiblement, són aquells relacionats amb els perills durant el trasplantament: la possibilitat d’infecció posterior i les possibles complicacions que pot tindre el pacient si té altres problemes de salut, com ara algun problema de cor, que pot derivar en par cardíac. A més a més, ser donant no és sempre possible, doncs s’ha de verificar la compatibilitat entre donant i pacient; aquest pot provocar que passe tant de temps que el pacient no reba un òrgan a temps i mora.
Sabent tot això, i tenint en compte que normalment s’és donant quan un mor (es deixa el cervell en eixe estat però es manté actiu la resta del cos, per tal de que els seus components no es deterioren), em sembla bastant bo el donar.
Si ens fixem bé, es tracta d’una cosa que no suposa cost algú. Una vegada hem mort, i que no existeix possibilitat de ser reviscuts, no necessitem el nostre cos, menys encara els nostres familiars. Per tant, encara que ens treuen òrgans, nosaltres no ho vam a notar, doncs ja no ens són necessaris.
Per altra banda, qui sí ho van a notar són els receptors, els pacients als quals es van a trasplantar les parts dels nostres organismes. I ho van a notar, bé perquè van a poder sobreviure (un poc més, al menys), bé perquè van a superar una malaltia lligada a l’òrgan que van a expulsar de sí. Així i tot, es podria considerar el donar com uns dels actes més solidaris que es poden fer, si no el que més: fer servir el teu propi cos per ajudar els demés, sense esperar res a canvi. Suposa el grau màxim d’implicació en la solidaritat i, a més a més, no requereix sacrifici. Pot ser millor? Està complicat.
Aquesta no és la primera conferència sobre aquest tema, menys encara la primera volta que es parla sobre ell. Per tant, ja han hagut detractors amb els seus arguments en contra, alguns dels qual es basen en que “les complicacions molt fàcils d’ocórrer durant el trasplantament són realment perilloses” o que “l’esperança de vida després d’una operació no és massa alta”. Parem a pensar: tot açò és cert, però, no serà més profitós intentar-ho? Encara que els perills siguen grans, no és millor provar a veure si es soluciona el problema? Sense trasplantament, està clar que el pacient o va a morir o va a mantindre la malaltia (que també pot acabar en mort); amb trasplantament, això també pot passar, mes pot donar-se el cas de què s’evite i es cure (o inclòs es salve la vida) al pacient. Així doncs, tant per raons ètiques com purament lògiques i pràctiques, no mereix la pena fer un intent?
Per altra banda, estan els arguments basats en la religió, que defenen que “sense el cos sencer no es pot donar la resurrecció”. Si actuem com ells i ens fixem en les religions, ens adonem de que això no es diu en cap lloc i, per tant, el més probable és que una cosa no estiga relacionada amb l’altra. També és veritat que, quan van sorgir les religions, no es realitzaven donacions i trasplants, pel què òbviament no anaven a dir res sobre aquest tema. Però ja estaríem tractant d’un altre tema diferent al que ens interessa.
Amb tot, s’ha de respectar la voluntat de la gent. Si una persona (o la seua família una volta morta) decideix que no vol donar, com a persona lliure i posseïdora del seu cos que és, ha de ser respectada i obeïda. A la fi, la donació és un acte solidari i voluntari, i ha de ser el donant qui diga que vol donar, ningú hauria de decidir per ell.
Donant fi a l’article, es pot extraure que la donació d’òrgans és una opció recomanable, en la que els avantatges superen els inconvenients, però sobre tot lliure, així que cadascú ha d’elegir si la desitja o no.
Alejandro García Ten